lunedì 31 gennaio 2011

I ara també ulleres!

Doncs sí, des d'avui l'Ada també porta ulleres. Les vam encarregar dimarts a la tarda tot just sortir de la visita amb l'oftalmòloga i les hem anat a recollir aquest migdia. S'agraeix la celeritat de l'òptica!

La veritat és que ha estat un cop molt fort per a nosaltres, no tant pel fet que hagi de portar ulleres sinó sobretot perquè l'Ada ha resultat ser molt miop. Parteix de 12 diòptries en un ull i 11 a l'altre, tot i que, en aquestes primeres ulleres, l'oftalmòloga li ha rebaixat una diòptria. Quan la va operar amb làser el dia 2 de novembre de 2009, ja ens va advertir que la ROP incrementava el risc de miopia i estrabisme entre d'altres complicacions, però en cap cas havíem imaginat que pogués arribar a aquests nivells. A les nostres famílies no hi ha antecedents de magna miopia i no estàvem gens preparats per a això. Jo particularment he encaixat molt pitjor aquesta notícia que no pas la de la sordesa, potser perquè l'evolució de l'Ada en els darrers sis mesos ha estat més que positiva i havia començat a oblidar les possibles seqüeles de la seva prematuritat extrema. D'altra banda, li vaig preguntar a la doctora si la miopia continuaria augmentant i em va respondre que depenia de cada nen, que en alguns casos es corregia una mica en la infantesa i feia un altre pic en l'adolescència, i en altres anava sempre a més. Aquesta última possibilitat em fa molta por, perquè sé que més enllà dels audífons ens queda el recurs dels implants coclears, però penso que hi ha poc (o cap) marge d'actuació davant una eventual ceguesa. Segurament corro massa i són pors irracionals de mare, ja que persones que hi entenen m'han dit que la graduació podria ser encara molt pitjor.

El cas és que aquest migdia l'Ada ha estrenat ulleres. Són de color taronja, amb la muntura de pasta i els vidres orgànics, i tenen dos forats a les varetes per garantir la subjecció amb una goma a la nuca. Les hem volgut divertides però alhora discretes i primes perquè les orelles han de sostenir també els audífons. La veritat és que la reacció de la nostra lleona a l'òptica ha estat molt positiva i ha confirmat que les ulleres li feien falta: tan bon punt les hi hem posat, a començat a mirar el seu voltant amb molta atenció i ha fet un parell de riallades, i s'ha quedat molt seriosa quan les hi han tornat a treure per ajustar la goma. Tornant a casa feia girs de 180 graus amb el cap per observar tot el que passava al carrer, i fins i tot tinc la impressió que gateja a més velocitat i manipula millor els objectes i joguines! En fi, a veure si ara que hem detectat i corregit (l'important) dèficit visiu s'anima a caminar d'una vegada!

Alguns amics i coneguts ens han preguntat com ens hem adonat que la nena no hi veia bé. Per ser francs, nosaltres no sospitàvem res. Quan tenia 5 mesos corregits va venir a casa una cosineta de l'Ada que té la mateixa edat i em va sorprendre molt que s'entusiasmés tant veient com la mare li preparava el biberó a deu o dotze metres de distància. Recordo que en aquell moment li vaig dir a l'Alberto que l'Andrea sí que tindria una vista d'àguila, però vaig atribuir la manca de reacció de l'Ada al seu retard psicomotriu. Fa un parell de setmanes, la logopeda em va comentar que li semblava que s'apropava molt a les joguines, però tampoc no hi vaig donar més importància, de tota manera tenia revisió al cap de pocs dies... Així doncs, la miopia l'ha detectat l'oftalmòloga en un de tants controls periòdics des que va sortir de l'hospital. En un nen nascut a terme s'hauria trobat molt més tard, amb el consegüent prejudici per al seu desenvolupament psicomotriu i agudesa visual. Com sempre, hem de donar les gràcies al nostre sistema sanitari i als professionals que supervisen l'Ada!

Canviant de tema, des de dijous i fins avui hem gaudit de la companyia del tiet Gaspare, amb qui divendres i dissabte vam visitar per primera vegada la ciutat de València. L'Ada va gaudir molt seguint el moviment dels peixos a l'Oceanogràfic, i nosaltres ens vam desfer veient com el tiet jugava amb la seva neboda. A més de ser una supervivent, la nostra petita ha tingut molta sort amb els seus avis i tiets. És la primera néta i neboda de les dues bandes i suposo que per aquesta raó molt estimada!


sabato 29 gennaio 2011

La enfermedad pulmonar en bebés prematuros puede mejorar con una buena nutrición

La enfermedad pulmonar que suelen desarrollar los bebés prematuros que requieren una prolongada ventilación tras su nacimiento puede mejorarse con una nutrición adecuada, según se desprende de un estudio de la Universidad de Michigan.

La investigación, publicada hoy en la revista médica "Pediatric Pulmonology", demuestra la relación entre el crecimiento pulmonar de los niños y su régimen de alimentación.

Así, entre los 18 bebés con displasia broncopulmonar (DBP) en los que se basa el estudio, aquellos que ganaban peso por encima de la media vieron mejorados sus volúmenes pulmonares de manera notable.

La DBP se desarrolla típicamente en los bebés prematuros que requieren una prolongada ventilación o terapia de oxígeno después del nacimiento, lo que lleva a reducciones significativas en el flujo de aire si se les compara con los niños que nacen en el término de nueve meses.

Además, los bebés que sufren esta enfermedad pulmonar tienen más probabilidades de desarrollar asma en el futuro.

Los responsables del estudio advierten de que se necesitan más investigaciones que examinen los efectos de distintos regímenes nutricionales sobre el crecimiento pulmonar, al tiempo que reconocen que, incluso los bebés que mejoran con una buena alimentación, no son capaces de alcanzar los volúmenes pulmonares de los niños no prematuros.

Se considera prematuros a los bebés que nacen antes de las 37 semanas de embarazo, y uno de cada ocho niños nacidos en Estados Unidos lo es, según los datos de los Centros para el Control y Prevención de Enfermedades (CDC).

Fuente:http://www.google.com/hostednews/epa/article/ALeqM5hFVBDuhXDBlQA3tXg15otVgYE9tA?docId=1451131

mercoledì 19 gennaio 2011

De visita a la UCIN

Aquesta tarda hem anat a Sant Joan de Déu perquè li injectessin la penúltima dosi de Palivizumab a l'Ada i hem aprofitat per saludar els nostres àngels particulars a la UCIN. Després d'una convivència de gairebé 5 mesos, han esdevingut part de la nostra família i ens agrada visitar-los regularment. Pensem que és el mínim que podem fer per demostrar el nostre (infinit) agraïment i creiem que així els animem a continuar amb la seva tasca.
Treballar en una UCIN ha de ser duríssim; malgrat els torns i la rotació, és inevitable que l'equip humà que atén els nadons s'impliqui emocionalment en la seva cura. Les estades són molt llargues i el patiment dels nens i dels pares és notori. No sempre hi ha un final feliç i, quan es produeix la tragèdia, és devastador per a tothom. Per això, imagino que ha de ser molt satisfactori retrobar nens que, com l'Ada, malgrat tenir-ho tot en contra se n'han sortit, i se n'han sortit prou bé.
Com era d'esperar, l'han vist molt crescuda i molt desperta, ella ho observava tot i repartia els seus petits somriures a tothom que li dedicava atenció.
Des del llindar de la porta d'entrada a la sala on vam esperar i desesperar, he vist un prematur en un bressol tèrmic ubicat al mateix lloc on s'estava l'Ada, i m'ha semblat increïble que ella hagi estat mai tan petita (i quan va néixer era un terç d'aquell nen!!!). L'he vist tan fràgil, tan indefens... Cada vegada que torno a la UCIN voldria parlar amb tots els pares i tranquil·litzar-los, però el patiment és íntim per definició i ningú no pregunta. Sé que les infermeres s'encarregaran d'explicar-los la història de l'Ada i espero que això els ajudi a imaginar un futur brillant per als seus fills en aquests moments de foscor.
Jo recordo aquella època com un malson amb breus moments de lucidesa. El temps estava aturat per a nosaltres, però alhora els dies se'ns escapaven de les mans, i no sé on van anar a parar aquells mesos... Quan van néixer els nens era estiu i em semblava impossible que el sol sortís cada dia i que la gent se n'anés de vacances i visqués la seva vida com si res. Amics i familiars ens trucaven però, en general, nosaltres no teníem ganes de parlar i vam acabar nomenant portaveus. Espero que ningú ens guardi rancúnia ni se senti ofès per no haver rebut l'atenció i l'agraïment que mereixia.
En acabar la visita, hem donat el berenar a l'Ada (a deshora com sempre) al vestíbul de l'hospital i hem comprat el conte Centella y el pájaro azul, que tantes vegades vam llegir a la paret del passadís de la UCIN i que explica amb molta fantasia i tendresa la història d'una prematura que acaba tornant a casa. El guardarem al nostre llibre de records, per quan la nostra petita es faci gran. Pocs nens tenen la seva vida tan documentada! Espero que l'Ada no s'avergonyeixi de les seves cicatrius i les prengui pel que són, ferides d'una guerra que va guanyar.
--------------------------------------------------------------------------------------------
Questo pomeriggio siamo andati a Sant Joan de Déu affinchè inniettassero ad Ada la penultima dosi del Palivuzumab e abbiamo approfittato per andare a salutare i nostri angeli personali della TIN. Dopo una convivienza di quasi 5 mesi, sono diventati parte della nostra famiglia e ci piace visitarli regolarmente. Pensiamo che è il minimo che possiamo fare per dimostrare il nostro (infinito) ringraziamento e crediamo che così li animiamo a continuare nel loro lavoro.
Lavorare in TIN deve essere molto duro; nonostante i turni e le rotazioni, è inevitabile che il personale che si prende cura dei neonati sia coinvolto emozionalmente nella loro cura. I soggiorni sono molto lunghi e la sofferenza dei neonati e dei genitori è nota. Non sempre c'è un finale felice e, quando succede una tragedia, è devastante per tutti. Per questo, immagino che deve essere una soddisfazione incontrare di nuovo bimbi che, come Ada, pur avendo tutto a sfavore ce l'hanno fatta, e ne sono usciti abbastanza bene.
Come c'era d'aspettarsi, l'hanno vista molto cresciuta e molto sveglia, ella osservava tutto e distribuiva i suoi piccoli sorrisi a tutti quelli che le dedicavano un poco di attenzione.
Dalla soglia della porta d'ingresso fino alla sala dove abbiamo aspettato e disperato, ho visto un prematuro in una culla termica ubicato nello stesso posto dove stava Ada, e mi è sembrato incredibile che Ada fosse stata così piccola (e quando è nata era una terza parte di quel bebè!!!). L'ho visto così fragile, così indifeso... Ogni volta che torno alla TIN vorrei parlare con tutti i genitori e tranquillizzarli, però il dolore è intimo per definizione e nessuno fa domande. So che le infermiere si incaricano di spiegare ai genitori la storia di Ada e spero che questo li possa aiutare ad immaginare un futuro brillante per i propri figli in questi momenti di buio.
Io ricordo quell'epoca come un incubo con brevi momenti di lucidità. Il tempo era fermo per noi, però allo stesso tempo i giorni ci scappavano dalle mani, e non so dove sono andati a finire quei mesi... Quando sono nati i nostri piccoli era estate e sembrava impossibile che il sole uscisse ogni giorno e che la gente se ne andasse in vacanza e vivesse la propria vita come se niente fosse successo. Amici e familiari ci chiamavano però, in generale, noi non avevamo molta voglia di parlare e alla fine abbiamo designato un portavoce. Spero che nessuno ci porti rancore nè si senta offeso per non aver ricevuto l'attenzione ed i ringraziamenti che meritava.
Alla fine della visita, abbiamo dato la merenda ad Ada (come al solito non all'ora della merenda) all'ingresso dell'ospedale ed abbiamo comprato il racconto "Centella e l'uccello azzurro", che tante volte abbiamo letto sulla parete del corridoio della TIN e che spiegava con molta fantasia e tenerezza la storia di una prematura che era stava per ritore a casa. Lo conserviamo come il nostro libro di ricordi, per quando la nostra piccola si fa grande. Pochi bimbi hanno la propria vita così documentata! Spero che Ada non si vergogni delle cicatrici che porta e le prenda per quello che sono, ferite di una guerra che ha vinto.

mercoledì 12 gennaio 2011

S'ha acabat la bona vida

S'han acabat les vacances també per a nosaltres i tornem a tenir l'agenda plena de visites: ahir pneumòleg, avui nutricionista i logopeda, i demà audiometria i fisioteràpia... Adéu a la bona vida i als horaris!
Li vam comentar al pneumòleg que voldríem inscriure l'Ada a la llar d'infants aquest setembre i va arrufar una mica el nas. Entén que seria molt profitós per al desenvolupament psicomotriu de l'Ada i la seva sociabilitat, però considera que encara és fràgil des del punt de vista respiratori. Els pulmons es veuen molt bé i la nena només s'ha refredat dos cops des que va arribar a casa (ara estem sortint del segon), però no podem abaixar la guàrdia. Diu que en tornarem a parlar al juny i que, si finalment va a la llar, li receptarà Singulair per prevenir possibles bronquitis.
Pel que fa a la nutricionista, no ens ha donat l'alta malgrat que el creixement de l'Ada és més que satisfactori. Amb 13 mesos (corregits), mesura 79,5 cm i pesa 8,9 kg... Quan va arribar a casa estava per sota del percentil 3 d'alçada i ara està per sobre del 90, la seva corba ha creuat tota la taula! El pes és prou satisfactori però no és ni de bon tros el de finals de 2010. Entre mocs i tos, l'Ada ha menjat molt menys aquesta setmana i aquest matí no ha volgut esmorzar. La visita era a les 11:00 i just abans d'entrar a la consulta ha fet un macropipí, així que la balança ha marcat 500 grams menys dels que marcava el dia 2 de gener :(
M'he emportat la càmera de vídeo perquè la logopeda pogués veure el testimoni gràfic dels progressos de l'Ada. Sabia que el nostre bitxo emmudiria durant la sessió, com fa sempre :D :D
Tinc curiositat per escoltar l'opinió de la fisioterapeuta quant als progressos psicomotrius que hem fet durant el parèntesi nadalenc. El nonno és néta-addicte i des de fa una setmana l'Ada no toca de peus a terra (literalment), així que no sé si haurem avançat gaire :P Però la veritat és que és una joia veure'ls junts i feliços i els consentim, tot i que sabem que ho pagarem car a partir de demà, perquè els avis tornen a Itàlia i l'Ada no voldrà acceptar que s'han acabat els braços a totes hores.
Desitgeu-nos sort.
-----------------------------------------------------------------------------------------------
Le vacanze sono finite ed anche noi ritorniamo ad avere l'agenda piena di visite: ieri pneumologo, oggi nutrizionista e logopedista, e domani audiometria e fisioterapia... Addio buona vita e ai buoni orari!
Abbiamo commentato al pneumologo che a settembre ci piacerebbe iscrivere Ada all'asilo nido ed ha storto il naso. Capisce che sarebbe molto utile allo sviluppo psicomotore di Ada e alla sua socievolezza, ma considera che ancora è fragile dal punto di vista respiratorio. I polmoni si vedono molto bene e la piccola si è stata raffreddata due volte da quando è tornata a casa (ora stiamo uscendo dalla seconda), però non possiamo abbassare la guardia. Dice che ne riparleremo a giugno e che, se alla fine va all'asilo nido, le ricetterà Singulair per prevenire possibili bronchiti.
Per quanto riguarda il nutrizionista, non ci hanno dato l'OK definitivo nonostante il fatto che la crescita di Ada è più che soddisfacente. Con 13 mesi (corretti), misura 79,5 cm e pesa 8,9 kg... Quando siamo arrivati a casa aveva il percentile dell'altezza sotto il 3 e ora è più di 90, la sua curva ha attraversato tutta la tabella! Il peso è più che soddisfacente pero è lontano da quello della fine del 2010. Tra muco e tosse Ada ha mangiato molto meno del normale questa settimana e stamattina non ha voluto fare colazione. La visita era alle 11:00 e proprio prima di entrare per la visita medica ha fatto una macro-pipi, così che la bilancia ha segnalato 500 grammi in meno rispetto al 2 gennaio :(
Mi sono dovuta portare la videocamera affinché la logopedista potesse avere una prova dei progressi di Ada. Sapevo che la nostra belva farebbe la muta durante la sessione, come fa sempre :D :D
Sono curiosa di ascoltare l'opinione della fisioterapista sui progressi psicomotrici che ha fatto durante le vacanze di Natale. Il nonno è un nipote-dipendente ed è da una settimana che Ada non tocca i piedi a terra (letteralmente), in modo che non so se avrà migliorato :P Pero la verità è che è una gioia vederli insieme e felici e glielo lasciamo fare, anche se sappiamo che lo pagheremo caro a partire da domani, perché i nonni tornano in Italia e Ada non vorrà accettare che già non potrà essere presa in braccio tutto il tempo.
Augurateci buona fortuna.

venerdì 7 gennaio 2011

Novetats, balanç i agraïments

Ahir vaig anar a parar casualment a aquest magnífic bloc i em vaig adonar que el de l'Ada està molt abandonat i darrerament només hi pengem vídeos... Com que el pare de la criatura no sembla tenir ganes d'escriure, intentaré esmenar-ho jo fent-me més present a partir d'ara.

L'Ada ha viscut el seu segon Nadal i ha estat molt diferent del primer, que vam passar sols en una habitació de l'Hospital Sant Joan de Déu i molt pendents del saturímetre. Enguany hem gaudit de la companyia de la nostra família (amb la mancança del meu pare, que va morir poc abans de l'arribada al món de l'Ada) i amics més propers. Hem fet cagar la soca i hem comprat regals una altra vegada, ha nascut una nova cosineta i des del dia 5 i fins al 12 tenim als nonnos a casa.

Aquest Nadal l'Ada ens ha obsequiat amb els seus primers ta-ta-ta i crec que parlo en nom de l'Alberto i meu quan dic que aquest fet ens ha produït una gran emoció atesa la seva sordesa. Sens dubte, és una prova evident que els audiòfons i la logopèdia funcionen! Un altre bon indici és el fet que comença a entendre algunes paraules, quan li dic que arriba el papà somriu i gateja a tota velocitat fins a la porta del menjador per rebre'l.

Quant a motricitat, l'Ada encara no camina però en canvi puja al sofà amb una facilitat increïble. Es desplaça per tot el pis gatejant i s'aixeca per arribar als objectius que li criden l'atenció i fer malifetes. I finalment ha après a picar de mans!!! Un parell de setmanes abans de Nadal havia començat a agafar una joguina amb cada mà i les colpejava entre sí, però el fet que aplaudeixi significa que la seva comprensió del món està avançant. Encara que pugui semblar ridícul, era una fita que a mi en particular em preocupava molt.

Un altre motiu d'alegria és que, des de fa un mes i escaig, l'Ada s'interessa pel menjar dels adults i fins i tot ens ha tret un parell de galetes de les mans. Quan no està malalta, menja amb molta gana i s'està fent més llarga que un dia sense pa. Menja llenties sense triturar, rissotto vegetal i s'ha atrevit fins i tot amb els fingers de pollastre! Però encara està molt lluny de fer-ho sola i, quan li deixem trossets de menjar perquè els tasti, es limita a jugar amb les textures i acaba llençant-ho tot a terra.

El dia 29 de desembre es va complir un any de l'arribada a casa de l'Ada i el balanç no pot ser més positiu. La dependència de l'oxigen, la paràl·lisi, la sordesa pregona, l'epilèpsia, la hiperactivitat i l'autisme són afortunadament pors que han quedat enrere, i comencem a imaginar la possibilitat que la nostra filla vagi a escola algun dia amb normalitat. Curiosament, però, és ara quan tinc insomni!

Vull acabar aquest primer post meu (fins ara m'havia limitat a fer de traductora) donant-les gràcies a totes les persones que ens han acompanyat i ens han ajudat en aquest temps. L'evolució de l'Ada es deu en gran part a la Maria José, la fisioterapeuta del CDIAP de Ripollet que ens acompanya des de fa 11 mesos. És una magnífica professional que ha empatitzat sempre amb mi i els meus temors (que no eren pocs!) i ha sabut tranquil·litzar-me tocant de peus a terra. De tant en tant li dono les gràcies però fins ara no ho havia fet mai públicament i és un deute que tenia.

El nostre agraïment també per tot l'equip del CREDAV Jordi Perelló de Sabadell, que segueix l'Ada des que es va confirmar la seva sordesa i treballa perquè un dia pugui desenvolupar-se normalment malgrat la seva discapacitat. La Sílvia, la Pilar i la Núria, la seva logopeda, són persones dolcíssimes que estimen la seva feina i treballen amb l'Ada demostrant-li al mateix temps afecte. El dia 11 reemprenem les sessions de logopèdia i intentaré explicar exactament en què consisteixen.

Vull donar les gràcies una altra vegada a totes les companyes dels fòrums on participem, als familiars, als amics, i als amics dels amics que s'han commogut amb la història de l'Ada i li han donat forces per viure i crèixer sanament.

I per acabar, gràcies a tot l'equip de Sant Joan de Déu, un hospital que fa honor al seu lema i per a nosaltres és veritablement amic. En aquests 17 mesos sempre ens hem sentit tractats amb respecte i comprensió, i és una joia tornar a la UCIN i sentir cada vegada la calidesa dels pediatres i infermeres que van lluitar per la vida de l'Ada encara que en algun moment tots plegats haguéssim deixat de creure-hi.
GRÀCIES!!!

Penjo tres fotos del dia de Reis

----------------------------------------------------------------------------------
Ieri sono andata a finire per casualità a questo magnifico blog e mi sono resa conto che quello di Ada era molto abbandonato e ultimamente pubblicavamo solo video... Come il padre della criatura non sembra avere voglia di scrivere, cercarè di correggere la situazione essendo più presente a partir d'ora.

Ada ha vissuto il suo secondo Natale ed è stato molto diverso dal primo, che abbiamo passato soli nella stanza dell'ospedale Sant Joan de Déu e molto pendenti del saturimetro. Quest'anno siamo stati in compagnia della nostra famiglia (con la mancanza del mio papà, che è morto prima dell'arrivo al mondo di Ada) e amici più vicini. Abbiamo fatto "cagare" il tronco (tradizione catalana) e abbiamo comprato un'altra volta regali, è nata una nuova cuginetta e dal giorno 5 fino al 12 abbiamo i nonni in casa.

Questo Natale Ada ci ha regalato i suoi primi ta-ta-ta e credo che parlo in nome mio e di Alberto quando dico che questo evento ha generato una grossa emozione data la sua sordità. Senza dubbi, è la prova evidente che gli apparecchi acustici e la logopedia funzionano! Un altro buon indizio è il fatto che comincia a capire alcune parole, quando le dico che arriva papà sorride e gattona a tutta velocità verso la porta del salone per riceverlo.

Per quanto riguarda la motricità, Ada ancora non cammina però a cambio sale sul divano e con una facilità incredibile. Si muove per tutto l'appartamento gattonando e si alza per arrivare gli oggetti che attirano la sua attenzione e far misfatti. E finalmente ha imparato a battere le mani!!! Un paio di settimane prima di Natale aveva iniziato a prendere un giocattolo in ogni mano e li colpiva, però il fatto che applauda significa che la sua conoscenza del mondo sta avanzando. Anche se può sembrare ridicolo, era una meta che mi preoccupava molto.

Un altro motivo di gioia è che, da un mese circa, ad Ada le interessa il mangiare dei grandi a tal punto da rubarci un paio di biscotti dalle mani. Quando non è malata, mangia con un grande appetito e si sta facendo più lunga di un giorno senza pane. Mangia lenticchie senza triturare, risotto vegetale e ha anche avuto il coraggio di mangiare fingers di pollo! Però ancora sta anni luce dal mangiare da sola e, quando le lasciamo pezzettini di mangiare perchè li provi, si limita a giocarci, esaminare la consistenza e poi finisce con tirarlo tutto a terra.

Il giorno 29 di Dicembre ha fatto un anno dall'arrivo a casa di Ada e il bilancio non può essere più positivo. La dipendenza dall'ossigeno, la paralisi, la sordità profonda, l'epilissia, l'iperattività e l'autismo sono per fortuna paure che sono rimaste nel passato, e cominciamo ad immaginare la possibilità che la nostra figlia, un giorno, possa andare alla scuola con normalità.

Voglio finire questo primo mio post(finora mi limitavo a fare da traduttrice) ringraziando a tutte le persone che ci hanno accompagnato e che ci hanno aiutato in tutto questo tempo. L'evoluzione di Ada si deve soprattutto a Maria Josè, la fisioterapista del CDIAP di Ripollet che ci accompagna da 11 mesi. E' una magnifica professionale che è da sempre entrata in sitnonia con me e i miei timori (che non erano pochi!) e ha saputo tranquillizarmi sempre con i piedi per terra. Ogni tanto la ringrazio però finora non lo avevo fatto mai pubblicamente ed è un debito pendente che avevo.

Il nostro ringraziamento va anche a tutto il gruppo del CREDAV Jordi Perelló di Sabadell, che segue Ada da quando si confermó la sordità e lavora perchè un giorno possa crescere normalmente mangrado la sua discapacità. Silvia, Pilar e Núria, le sua logopedista, sono persone dolcissime che amano la loro professione e lavorano con Ada dimostrandole allo stesso tempo affetto. Il giornio 11 ricominciamo le sessioni di logopedia e cercherò di spiegarvi in che consistono.

Voglio ringraziare un'altra volta a tutte le compagne dei forum dove partecipo, ai parenti, agli amici, e agli amici degli amici che si sono commossi con la storia di Ada e le hanno dato la forza per vivere e crescere sana.

E per finire, grazie a tutto il team del Sant Joan de Déu, un ospedale che fa onore al suo lemma e per noi è un vero amico. In questi 17 mesi sempre ci hanno trattato con rispetto e comprensione, ed è una gioia ritornare alla UCIN e sentire ogni volta la cordialità dei pediatri e infermieri che hanno lottato per la vita di Ada anche se in alcuni momenti tutti quanti avevamo smesso di crederci.
GRAZIE!!!

Metto tre foto dell'Epifania (qui si festeggiano i re magi)