Ahir vam tornar a casa després de passar deu dies de vacances prop de Karlstad (Suècia), on tant l'Alberto com jo hem tingut ocasió d'exercir de pares 24 hores -amb tot el que això comporta. Des que vaig publicar la darrera entrada en aquest bloc hi ha hagut molts canvis, l'Ada cada dia demostra més personalitat i arriba a exasperar-nos amb les seves continues demandes i exigències. No ho hauríem dit mai en els mesos d'hospital, però la normalitat s'ha instal·lat en les nostres vides fins al punt que de tant en tant perdem els estreps (especialment jo) i li fem quatre crits a la nostra lleona. L'Ada reclama atenció constant, i quan no la rep somica i s'estira a terra als llocs més insospitats, es nega a caminar i se'ns agafa a les cames perquè l'agafem a coll. Els viatges en avió, que abans fèiem tranquil·lament, s'han convertit en una font de plors i nerviosisme per la impossibilitat d'adormir-se en un espai tan reduït. Per sort, de moment el cotxe no ens fa ballar el cap!
L'adaptació a la llar d'infants ha estat excel·lent, sense plors ni nervis. Hi va quatre hores al dia (de 9:00 a 13:00) i el pare la recull dinada. Tan bon punt arriba a l'aula corre a jugar i ha adoptat l'hàbit d'asseure's una estona en una cadira i contemplar l'entorn (increïble!). A banda d'algunes nocions de defensa personal (=pessigar i donar manotades), ha après a beure amb tassa i a interactuar amb els companys. Esperem amb deler la primera avaluació!
A poc a poc, l'Ada va adquirint seguretat a l'hora de caminar, i encara més quan es tracta de pujar escales a quatre grapes o enfilar-se per tot arreu! Els seus ulls es tornen més vius cada dia que passa, i la seva comprensió no deixa de millorar, encara que a vegades faci el sord.
A propòsit de sordesa, fa tres setmanes vam perdre un audiòfon a la zona de Cerdanyola-Sant Cugat i no hem pogut recuperar-lo tot i haver penjat uns quants rètols. Tocarà rascar-se la butxaca i encarregar-ne un altre aquesta setmana. A més, també hem hagut de comprar-li unes ulleres de silicona (aquesta tarda) perquè no es clavi la muntura en alguna de les seves caigudes (cosa que ja ha passat, afortunadament sense conseqüències greus a part d'una bona rascada al costat de l'ull).
I finalment, les mesures de la nostra model: 90 centímetres i 11,3 kg el dia 5 de setembre (24 mesos reals i 21 corregits). La gana va i ve (aquesta setmana hem entrat en un període de bonança), però el ritme de creixement no s'atura mai. Veient-la ara, qui endevinaria el seu passat de microprematura?
