martedì 2 marzo 2010

Prima lettera di Ada o quasi

Carissimi/e zii e ziette della TIN del Sant Joan de Déu,

Ora che già sono passati 2 mesi che sono a casa, i miei genitori pensano che vi dovrei scrivere per spiegarvi come sto e ringraziarvi per aver avuto cura di me così bene.

Da quando me ne sono andata mi sono fatta molto grande, peso 3920 grammi e sono lunga 53 centimetri! Mangio bene e dormo ancora meglio, e raramente piango. Papà e mamma sono felici perché dicono che sono una bambina molto buona. Mi piace osservare tutto ed uscire a passeggiare le giornate di sole; peccato che per il momento sono state davvero poche! Inoltre mi piace fare il bagnetto e qualche volta cerco pure di nuotare. E' da varie settimane che sorrido, specialmente quando la mamma fa la buffoncella... Mercoledì scorso ho fatto la mia prima risata sonora. La fisioterapista viene a visitarmi una volta alla settimana a casa e dice che faccio progressi; in questi ultimi giorni mi sono resa conto che la testa e le spalle sono indipendenti e già comincio ad avere un collo! Ora già apro di più le mani e sto imparando ad alzare la testa. A volte mi arrabbio con la fisioterapista perché ho fame e mi stanco con tanta ginnastica, però in generale sono molto obbediente e disciplinata.

Papà e mamma sanno che non sarei qui senza il vostro aiuto e dicono che devo ringraziarvi e venirvi a visitare ogni tanto per farvi sapere che non vi dimentico.

Grazie a tutte le infermiere e infermieri che si sono presi cura di me

Ad Àgueda per aver aiutato i miei genitori nei primi tempi da canguro e per la sua empatia. Non sai con che illusione aspettavano che fosse il tuo turno per farmi uscire dall'incubatrice e poter stare tutti e tre insieme!

A le Anne per non perdere mai il sorriso né l'entusiasmo per il lavoro. Grazie a voi la mia prima casa è stata un poco più calda.

A Carlos per la tenerezza con cui mi ha trattato durante l'estate che abbiamo passato insieme e per tutti i pannolini che mi ha fatto su misura.

Ad Esther per la sua infinita dolcezza e perché non riesce e nemmeno vuole nascondere che i bimbi sono la sua passione.

A Joel, il mio secondo fidanzato, per tutte le notti che abbiamo passato insieme e per dare l'opportunità ai miei di cominciare a sentirsi genitori.

A Marga per la sua simpatia e per le spiegazioni che dava sempre a papà e mamma. Sempre ricorderò quando mi prendeva la mano e mi chiamava "piccolina".

A Merche per insegnare alla mia mamma a darmi il petto e per la sicurezza che ha dato ai miei venendo a visitarmi a casa le prime settimane.

A Puri per aver acceso una scintilla di speranza nel cuore di mamma e papà quando la mia fiamma sembrava fosse spenta del tutto. E' stata il mio appoggio nei giorni più terribili.

A Sònia per darmi il meglio di se, per soffrire con noi e cercare di riscattarmi fino alla fine. Per capire e far capire come fa una buona amica, per essere una buona professionista e ancora miglior persona. Sempre saremo in debito con te.

Papà, mamma ed io sappiamo che ci scordiamo di molti nomi, però questi mesi sono stati pieni di confusione e sono accadute così tante cose... Vi chiediamo perdono e vi ringraziamo perché è anche grazie a voi che sono qui!

Ai pediatri

Ad Anna perché non ha rinunciato mai a salvarmi la vita malgrado tutti gli ostacoli che si sono presentati. A lei specialmente, voglio dirle che non soffra per me se in un futuro avrò un (o più di un) problema a causa della mia prematurità estrema. I miei genitori mi amano molto e hanno promesso di aiutarmi. Grazie per concedermi sempre il beneficio del dubbio e darmi tutto l'aiuto possibile.

A Cristina, per provare tutte le combinazioni possibili di medicine e modalità respiratorie disponibili. Non te l'ho reso facile però tu sempre sei stata all'altezza della situazione.

A Marta per aver preso cura così bene di me e del mio fratellino quando siamo nati e per aver trasmesso la gravità della nostra situazione senza abbatterci del tutto. Grazie per mantenere in vita mio fratello il tempo sufficiente per fare in modo che i miei genitori potessero dargli l'ultimo saluto e per fargli capire che non aveva possibilità di vivere una vita degna. Sarà sempre il nostro angioletto! Grazie anche per rianimarmi quel giorno che ho perso il CPAP; mia mamma non lo dimenticherà mai!

A Montse, per non tirare mai la tovaglia e conservare sempre il buon umore. Grazie per togliermi dall'alta frequenza quando sembrava sicuro che non ce l'avrei fatta... Papà e mamma sempre ricorderanno quel giorno in cui hai fatto ritornare il sole.

A Orlando ed a Patrícia per tener informati i miei genitori senza aumentare ancora di più le paure che già avevano. I primi tre mesi la mamma aveva paura di entrare sola al box...

A Ruth per avermi re-intubato tante volte. Ti chiedo perdono per averti complicato un buon numero di guardie... Non sapevo quello che facevo!

A tutti i pediatri che non ho nominato, vi ringrazio per le ore che mi avete dedicato. Vi ricorderò sempre calcolando le dosi esatte della parenterale e scrivendo larghissimi informi a mano, in piedi davanti alla mia incubatrice, osservandomi e visitandomi per scoprire il più piccolo cambio e agire di conseguenza. Anche a voi vi sono debitrice!

A Marta Gavaldà ed a Margarita Ibáñez, grazie per essere state la spalla dove piangere dei miei genitori e grazie per aiutarli a piangere ed a razionalizzare il dolore che sentivano. Senza di voi sicuramente sarebbero diventati ancora più pazzi!

A tutti voi, GRAZIE PER SALVARMI E DAR SUPPORTO MORALE AI MIEI GENITORI.
SEMPRE AVRETE UN POSTO PRIVILEGIATO NEI NOSTRI CUORI.

----------------------------------------------------------------------------------

Estimats/des tiets i tietes de la UCIN de Sant Joan de Déu,

Ara que ja fa dos mesos que sóc a casa, els papes pensen que us hauria d’escriure per explicar-vos com estic i donar-vos les gràcies per haver-me cuidat tan bé.

Des que vaig marxar he crescut molt, peso 3.920 grams i medeixo 53 centímetres! Menjo bé i dormo encara millor, i rarament ploro. Els papes estan molt contents perquè diuen que sóc una nena molt bona. M’agrada observar-ho tot i sortir a passejar els dies de sol; llàstima que de moment han estat pocs! També m’agrada banyar-me i a vegades fins i tot provo de nedar. Ja fa setmanes que somric, especialment quan la mama fa pallassades... Dimecres passat vaig fer la meva primera rialla amb so. La fisioterapeuta em ve a veure un cop per setmana a casa i diu que vaig fent progressos; en aquest temps m’he adonat que el cap i les espatlles són independents i ja començo a tenir coll! Ara ja obro més les manetes i estic aprenent a aixecar el cap. A vegades renyo la fisioterapeuta perquè tinc gana i em canso de tanta gimnàstica, però en general sóc molt obedient i disciplinada.

Els papes saben que no seria aquí sense vosaltres i diuen que us he de donar les gràcies i venir-vos a veure de tant en tant perquè sapigueu que no us oblido.

Gràcies a totes les infermeres i infermers que em vau cuidar

A l’Àgueda per haver ajudat als papes en els primers cangurs i per la seva gran empatia. No saps amb quina il•lusió esperàvem que tinguessis torn perquè em traguessis de la incubadora i poder estar tots tres junts!

A les Annes per no perdre mai el somriure ni l’entusiasme per la feina. Gràcies a vosaltres la meva primera casa va ser una mica més càlida.

Al Carlos per la tendresa amb què em va tractar durant l’estiu que vam estar junts i per tots els bolquers que em va fer a mida.

A l’Esther per la seva infinita dolçor i perquè no pot ni vol amagar que els nens l’apassionen.

A l’Elisa per haver-me acompanyat sempre en aquest llarguíssim recorregut.

Al Joel, el meu segon nòvio, per totes les nits que vam passar junts i per donar l’oportunitat als papes de començar a exercir com a tals.

A la Marga per la seva simpatia i per les explicacions que donava sempre al papa i a la mama. Sempre la recordaré agafant-me la maneta i dient-me “petitona”.

A la Merche per ensenyar la meva mama a donar-me el pit i per la seguretat que va donar als papes venint-me a visitar a casa les primeres setmanes.

A la Puri per haver encès una espurna d’esperança en el cor dels papes quan la meva flama semblava haver-se apagat del tot. Vas ser el seu puntal en els dies més terribles.

A la Sònia per donar-nos el millor de si mateixa, per patir amb el nostre patiment i intentar rescatar-me fins al final. Per entendre i fer entendre com una bona amiga, per ser bona professional i encara millor persona. Estarem sempre endeutats amb tu.

Els papes i jo sabem que ens deixem molts noms, però aquests mesos han estat confosos i ens han passat per alt un munt de coses... Us demanem perdó i us donem les gràcies perquè també per vosaltres sóc aquí!

A l’equip pediàtric

A l’Anna perquè no va renunciar mai a salvar-me la vida malgrat tots els obstacles que es van presentar. A ella especialment, vull dir-li que no pateixi per mi si en el futur tinc algun (o més d’un) problema derivat de la meva prematuritat extrema. Els meus papes m’estimen molt i han promès fer-me costat. Gràcies per concedir-me sempre el benefici del dubte i donar-me tota l’ajuda possible.

A la Cristina, per provar totes les combinacions de medicament i modalitats respiratòries disponibles. No t’ho vaig posar mai fàcil però tu sempre vas estar a l’alçada del repte.

A la Marta per haver-nos cuidat tan bé a mi i al meu germanet quan vam néixer i per haver transmès als papes la gravetat de la nostra situació sense ensorrar-los del tot. Gràcies per mantenir amb vida al meu germà el temps suficient perquè els papes se’n poguessin acomiadar i per fer-los entendre que no tenia possibilitats de viure dignament. Serà sempre el nostre angelet! Gràcies també per reanimar-me aquell dia que vaig perdre el CPAP; la meva mama no ho oblidarà mai!

A la Montse, per no llençar mai la tovallola i conservar sempre el bon humor. Gràcies per treure’m de l’alta freqüència quan semblava segur que m’hi perdria... El papa i la mama sempre recordaran aquell dia en que vas tornar a fer sortir el sol.

A l’Orlando i a la Patrícia per informar als papes sense posar-los més por al cos de la que ja tenien. Els primers tres mesos la mama no s’atrevia a entrar sola al box...

A la Ruth per haver-me reintubat tantes vegades. Et demano perdó per haver-te complicat un bon grapat de guàrdies... No sabia el que em feia!

A totes les pediatres de les quals no dic el nom, us donem les gràcies per les hores que m’heu dedicat. Us recordarem sempre calculant les dosis exactes de la parenteral i escrivint llarguíssims informes a mà. Dempeus davant la meva incubadora, observant-me i explorant-me per detectar el més petit canvi i reaccionar en conseqüència. A vosaltres també us ho dec tot!

A la Marta Gavaldà i a la Margarita Ibáñez, gràcies per haver estat l’espatlla dels meus pares i ajudar-los a plorar i a racionalitzar el dolor que sentien. Sense vosaltres segurament haurien acabat una mica més bojos!

A tots i totes vosaltres, GRÀCIES PER SALVAR-ME LA VIDA I DONAR SUPORT MORAL ALS MEUS PARES.

SEMPRE OCUPAREU UN LLOC PRIVILEGIAT EN ELS NOSTRES CORS.

Cerdanyola del Vallès, 01/03/2010