giovedì 24 febbraio 2011

Joves sords

Aquest vespre hem assistit a una taula rodona sobre La vida dels joves sords: i després de l'escolaritat obligatòria, què? al CREDA Jordi Perelló de Sabadell, centre on l'Ada i servidora acudim a de logopèdia dimarts i dijous a la tarda. El seguiment és magnífic i de tant en tant s'hi organitzen xerrades i conferències per formar els pares i animar-los a relacionar-se entre si.
La sala d'actes era plena de gom a gom i ha calgut afegir cadires. Com que no tenim cap avi a prop que pugui fer de cangur, hem anat a la taula rodona amb l'Ada confiant que s'adormiria, però no ha estat així... Mentre esperàvem que comencés tot, s'ha dedicat a prendre-li el xumet a un altre nen i després estirava la màniga d'una senyora que s'havia assegut al seu costat. Quan la directora ha començat a presentar els participants, ha començat a cridar mama-mama-mama amb tota la força dels seus pulmons i una ànima caritativa del centre se n'ha fet càrrec, però al cap de pocs minuts ha hagut de renunciar perquè l'Ada reclamava els pares plorant, així que l'Alberto ha hagut de sortir i s'ha perdut totes les intervencions.
A la taula hi havia tres noies i tres nois amb diferents graus de sordesa i edats compreses entre els 17 i els 23 anys. Un d'ells, nascut prematur, havia estat implantat als 11 anys d'edat i ara estudia Enginyeria Industrial a la universitat. Un altre compagina la feina i la llicenciatura de Periodisme (havent acabat ja Humanitats), i una tercera havia començat enguany Magisteri. Una quarta, de 23 anys, s'ha casat i treballa en una perruqueria. Els altres dos, més joves, fan el batxillerat. Tots sis s'expressaven amb correcció, però m'ha impactat especialment l'estudiant de Periodisme perquè podria treballar de locutor sense que ningú notés res d'estrany en la seva parla. I li van posar audiòfons als dos anys i mig!!!
Els seus testimoniatges han estat d'allò més positius, i n'he extret les següents conclusions:
  • És important que els pares treballin a casa amb el fill i que no perdin mai l'esperança i la confiança en les seves capacitats.
  • En la mesura en què els pares i el nen acceptin la sordesa amb naturalitat, la seva integració en la societat serà més bona. Si nosaltres ens aïllem, els altres ens aillaran.
  • La relació amb el/la logopeda ha de ser molt estreta, perquè és qui millor coneix el comportament i els avenços del nen a escola.
  • Cal vocalitzar bé i repetir les paraules tantes vegades com faci falta perquè el nostre fill les entengui bé. Així mateix, és important situar-se a la seva alçada per a una millor comprensió del missatge.
  • La lectura contribueix a l'adquisició del llenguatge, cal fomentar-la!
  • Els sords desenvolupen habilitats (com per exemple l'observació) que els ajuden a entendre millor els altres i copsar els seus estats d'ànim.
  • Els sords poden relacionar-se amb els oients sense problemes, la facilitat amb que fan amics depèn sobretot del seu caràcter.
  • Un sord pot arribar tan lluny com es proposi, encara que hagi de preguntar més als professors o buscar estratègies per resoldre les dificultats diàries. És important informar els altres de les limitacions que comporta la sordesa i demanar ajuda sense avergonyir-se'n.
El noi i la noia que portaven implants coclears han coincidit en el fet que l'experiència auditiva és més nítida que amb els audiòfons i que perceben la veu d'una manera molt més clara (el soroll s'amplifica menys).

Escoltar aquests nois ha estat tota una injecció d'energia i optimisme. Les ganes d'aprendre, els plans, la relació tan especial que s'entreveia que tenien amb els pares... No eren joves comuns, almenys no com els que surten a les sèries de televisió. M'han transmès molta confiança en el futur, no nomès en el de l'Ada sinó en el de la societat en general! :)
-----------------------------------------------------------------------------------------------

Questo pomeriggio abbiamo assistito a un incontro sulla "Vita dei giovani sordi: e dopo la scuola dell'obbligo, che?" presso il CREDA Jordi Perelló di Sabadell, centro dove Ada ed io andiamo per la logopedia tutti i martedì e giovedì pomeriggio. Il seguimento è magnifico e ogni tanto organizzano incontri e conferenze per fare formazione ai genitori e animarli a relazionarsi tra di loro.
La sala era strapiena e c'è stato il bisogno di aggiungere sedie. Come non abbiamo nessun nonno che vive vicino al quale lasciare Ada, siamo andati con la leonessa sperando che si addormentasse, ma non è andata così... Mentre aspettavamo che cominciasse, Ada s'è dedicata a rubare il ciuccio ad un altro bambino e dopo tirava la maglia di una signora che era seduta a suo fianco. Quando la direttrice ha iniziato a presentare i partecipanti, ha iniziato ad urlare mama-mama-mama con tutta la forza dei suoi polmoni ed un'anima caritatevole del centro si è presa cura di lei, però dopo pochi minuti ha dovuto rinunciare al compito visto che Ada piangeva e ci cercava, così Alberto è dovuto uscire e si è perso tutti gli interventi dei vari partecipanti.
Tra i partecipanti che raccontavano le proprie esperienze c'erano tre ragazze e tre ragazzi con diversi gradi di sordità e età comprese tra i 17 ed i 23 anni. Uno di loro è nato prematuro, gli avevano messo un impianto cocleare a 11 anni e ora studia Ingegneria Industriale all'università. Un altro combina il lavoro e la facoltà di Giornalismo (avendo già finito Lettere e Filosofia), e una terza aveva iniziato quest'anno Magistero. Una quarta, di 23 anni, si è sposata e lavora in una parrucchiera. Gli altri due, più ragazzi, fanno le scuole superiori. Tutti e sei parlavano correttamente, però mi ha impressionato specialmente lo studente di Giornalismo perché potrebbe lavorare come presentatore senza che nessuno noti niente di strano nel suo parlare. E gli hanno messo gli apparecchi acustici a due anni e mezzo!!!
Le loro testimonianze sono state molto positive, e ne ho tratto le seguenti conclusioni:
  • È importante che i genitori lavorino a casa con i figli e che non perdano la speranza e la fede nelle loro capacità.
  • Quanto più i genitori e i figli accettino la sordità con naturalezza tanto più la loro integrazione nella società sarà buona. Se noi ci isoliamo, gli altri ci isoleranno.
  • La relazione con il/la logopedista deve essere molto forte, perché è la persona che conosce meglio il comportamento e i progressi del bimbo a scuola.
  • Dobbiamo vocalizzare bene e ripetere le parole tante volte come ce ne sia bisogno perché il nostri figli le comprendano bene. inoltre è importante mettersi alla stessa altezza per una migliore comprensione del messaggio.
  • La lettura contribuisce all'acquisizione del linguaggio, bisogna promuoverla!
  • I sordi sviluppano abilità (come per esempio la capacità di osservazione) che li aiutano a comprendere meglio ed a capire gli stati d'animo delle persone.
  • I sordi possono relazionarsi con le persone che non sono sorde senza problemi, la facilità con la quale fanno amicizia dipende soprattutto dal proprio carattere.
  • Un sordo può arrivare lontano, e non importa se deve fare più domande ai professori o deve cercare strategie per risolvere le difficoltà quotidiane. È importante informare gli altri delle limitazioni che comporta la sordità e chiedere aiuto senza avere vergogna.

Il ragazzo e la ragazza che portavano impianti cocleari erano d'accordo sul fatto che l'esperienza auditiva è più nitida che con gli apparecchi acustici e che ricevono la voce più nitida (il rumore di fondo si amplifica meno).

Ascoltare questi ragazzi è stata una botta di energia e ottimismo. La voglia d'imparare, i piani, la relazione così speciale che si percepiva che avessero con i genitori... Non erano ragazzi comuni, almeno no come quelli che ci sono nei telefilm della televisione. Mi hanno trasmesso molta speranza nel futuro, non solo in quello di Ada, ma anche della società in generale :)

2 commenti:

  1. ¡Qué interessant tot el que expliques! I com bé dius, ple de bones energies. Felicita als organitzadors i, si pots fer algun suggeriment, perquè no demanes que posin un servi de cangur per als pares i mares que volen assistir a les xerrades i no poden? En els centres de la dona en que vaig treballar i les reunions feministes ho feíem i funciona d'allò més bé, perquè els pares també volen informar-se de tot el que succeeix, oi?

    Petons a la família

    Celia

    RispondiElimina
  2. Hola,
    Sóc Montserrat Segarra, logopeda de CREDAV durant molts anys i fins l'any passat. Temporalment estic residint al Canadà. Et llegeixo des d'un petit poble del nord d'Ontario i ... M'HAS FET EMOCIONAR!!!
    Al CREDAV hi ha moltes persones que fan el que sigui i més pels nens i les seves families i, val la pena tots els esforços. En el camí hi ha sempre dubtes, moments de defalliment, inseguretats, tant per part dels pares com de vegades per part dels mateixos logopedes (encara que mai ens ho notareu!!!).
    Però cal respirar fondo i continuar. Val la pena.
    Gràcies pel teu retorn de la jornada, pot ajudar a molts altres pares.
    Ah... i el tema criatures en les xerrades és un tema pendent, tens tota la raó!!
    Una abraçada càlida des d'un racó de món fred, fred.

    RispondiElimina