mercoledì 19 gennaio 2011

De visita a la UCIN

Aquesta tarda hem anat a Sant Joan de Déu perquè li injectessin la penúltima dosi de Palivizumab a l'Ada i hem aprofitat per saludar els nostres àngels particulars a la UCIN. Després d'una convivència de gairebé 5 mesos, han esdevingut part de la nostra família i ens agrada visitar-los regularment. Pensem que és el mínim que podem fer per demostrar el nostre (infinit) agraïment i creiem que així els animem a continuar amb la seva tasca.
Treballar en una UCIN ha de ser duríssim; malgrat els torns i la rotació, és inevitable que l'equip humà que atén els nadons s'impliqui emocionalment en la seva cura. Les estades són molt llargues i el patiment dels nens i dels pares és notori. No sempre hi ha un final feliç i, quan es produeix la tragèdia, és devastador per a tothom. Per això, imagino que ha de ser molt satisfactori retrobar nens que, com l'Ada, malgrat tenir-ho tot en contra se n'han sortit, i se n'han sortit prou bé.
Com era d'esperar, l'han vist molt crescuda i molt desperta, ella ho observava tot i repartia els seus petits somriures a tothom que li dedicava atenció.
Des del llindar de la porta d'entrada a la sala on vam esperar i desesperar, he vist un prematur en un bressol tèrmic ubicat al mateix lloc on s'estava l'Ada, i m'ha semblat increïble que ella hagi estat mai tan petita (i quan va néixer era un terç d'aquell nen!!!). L'he vist tan fràgil, tan indefens... Cada vegada que torno a la UCIN voldria parlar amb tots els pares i tranquil·litzar-los, però el patiment és íntim per definició i ningú no pregunta. Sé que les infermeres s'encarregaran d'explicar-los la història de l'Ada i espero que això els ajudi a imaginar un futur brillant per als seus fills en aquests moments de foscor.
Jo recordo aquella època com un malson amb breus moments de lucidesa. El temps estava aturat per a nosaltres, però alhora els dies se'ns escapaven de les mans, i no sé on van anar a parar aquells mesos... Quan van néixer els nens era estiu i em semblava impossible que el sol sortís cada dia i que la gent se n'anés de vacances i visqués la seva vida com si res. Amics i familiars ens trucaven però, en general, nosaltres no teníem ganes de parlar i vam acabar nomenant portaveus. Espero que ningú ens guardi rancúnia ni se senti ofès per no haver rebut l'atenció i l'agraïment que mereixia.
En acabar la visita, hem donat el berenar a l'Ada (a deshora com sempre) al vestíbul de l'hospital i hem comprat el conte Centella y el pájaro azul, que tantes vegades vam llegir a la paret del passadís de la UCIN i que explica amb molta fantasia i tendresa la història d'una prematura que acaba tornant a casa. El guardarem al nostre llibre de records, per quan la nostra petita es faci gran. Pocs nens tenen la seva vida tan documentada! Espero que l'Ada no s'avergonyeixi de les seves cicatrius i les prengui pel que són, ferides d'una guerra que va guanyar.
--------------------------------------------------------------------------------------------
Questo pomeriggio siamo andati a Sant Joan de Déu affinchè inniettassero ad Ada la penultima dosi del Palivuzumab e abbiamo approfittato per andare a salutare i nostri angeli personali della TIN. Dopo una convivienza di quasi 5 mesi, sono diventati parte della nostra famiglia e ci piace visitarli regolarmente. Pensiamo che è il minimo che possiamo fare per dimostrare il nostro (infinito) ringraziamento e crediamo che così li animiamo a continuare nel loro lavoro.
Lavorare in TIN deve essere molto duro; nonostante i turni e le rotazioni, è inevitabile che il personale che si prende cura dei neonati sia coinvolto emozionalmente nella loro cura. I soggiorni sono molto lunghi e la sofferenza dei neonati e dei genitori è nota. Non sempre c'è un finale felice e, quando succede una tragedia, è devastante per tutti. Per questo, immagino che deve essere una soddisfazione incontrare di nuovo bimbi che, come Ada, pur avendo tutto a sfavore ce l'hanno fatta, e ne sono usciti abbastanza bene.
Come c'era d'aspettarsi, l'hanno vista molto cresciuta e molto sveglia, ella osservava tutto e distribuiva i suoi piccoli sorrisi a tutti quelli che le dedicavano un poco di attenzione.
Dalla soglia della porta d'ingresso fino alla sala dove abbiamo aspettato e disperato, ho visto un prematuro in una culla termica ubicato nello stesso posto dove stava Ada, e mi è sembrato incredibile che Ada fosse stata così piccola (e quando è nata era una terza parte di quel bebè!!!). L'ho visto così fragile, così indifeso... Ogni volta che torno alla TIN vorrei parlare con tutti i genitori e tranquillizzarli, però il dolore è intimo per definizione e nessuno fa domande. So che le infermiere si incaricano di spiegare ai genitori la storia di Ada e spero che questo li possa aiutare ad immaginare un futuro brillante per i propri figli in questi momenti di buio.
Io ricordo quell'epoca come un incubo con brevi momenti di lucidità. Il tempo era fermo per noi, però allo stesso tempo i giorni ci scappavano dalle mani, e non so dove sono andati a finire quei mesi... Quando sono nati i nostri piccoli era estate e sembrava impossibile che il sole uscisse ogni giorno e che la gente se ne andasse in vacanza e vivesse la propria vita come se niente fosse successo. Amici e familiari ci chiamavano però, in generale, noi non avevamo molta voglia di parlare e alla fine abbiamo designato un portavoce. Spero che nessuno ci porti rancore nè si senta offeso per non aver ricevuto l'attenzione ed i ringraziamenti che meritava.
Alla fine della visita, abbiamo dato la merenda ad Ada (come al solito non all'ora della merenda) all'ingresso dell'ospedale ed abbiamo comprato il racconto "Centella e l'uccello azzurro", che tante volte abbiamo letto sulla parete del corridoio della TIN e che spiegava con molta fantasia e tenerezza la storia di una prematura che era stava per ritore a casa. Lo conserviamo come il nostro libro di ricordi, per quando la nostra piccola si fa grande. Pochi bimbi hanno la propria vita così documentata! Spero che Ada non si vergogni delle cicatrici che porta e le prenda per quello che sono, ferite di una guerra che ha vinto.

5 commenti:

  1. Brillant Fanny! Aquesta estrelleta tenen dos cors com a pares! Un petonet! (Elbereth)

    RispondiElimina
  2. m'encanten aquestes paraules, i m'han fet reviure els moments viscuts, amb la nostra filla i amb els vostres!! Un peto familia, i tota la felicitat i la salut que mereixeu! Per cert, nosaltres tb els portem a les infermeres la nostra perleta, per agrairlos d'alguna manera tot el que van fer per nosaltres, i animarles a seguir aixi! Llumer

    RispondiElimina
  3. No Fanny, Ada andrà fiera delle sue bellisisme cicatrici! Smack

    RispondiElimina
  4. Llumer, precisament ahir vam estar parlant una bona estona amb la Puri :)

    RispondiElimina
  5. voi e ada sarete sempre fieri ed orgogliosi delle cicatrici che solo i leoni hanno! :)

    RispondiElimina